LA COMUNITAT APRÈN...

Entre tots i totes aprenem. De les aportacions de tothom anirem construint la nostra xarxa. Podeu deixar els vostres comentaris, tan si estau d'acord com si no...podeu afegir aspectes que trobeu importants...podeu enviar-me el que trobeu interessant i ho publicaré al bloc...us hi esperam!

SOBRE ELS DEURES, INTERESSANT: 

1. Saber diferenciar entre los deberes y el estudio. Muchas veces los padres preguntan a sus hijos cuando llegan a casa si tienen deberes para esa tarde y ellos les responden que no. Y en muchos casos es cierto. Los alumnos y los padres comenten el error de identificar los deberes con ejercicios procedimentales como operaciones matemáticas, comprensión lectora, elaboración de esquemas y resúmenes. La pregunta que hacen los padres, por tanto, está mal formulada. No siempre el alumno tiene actividades relacionadas con los procedimientos de las diferentes áreas. Lo que sí es diario es el estudio de lo que se ha trabajado en clase durante la mañana a través de las diferentes asignaturas.
2. Pactar lo que se trabajará durante la tarde. Para que la realización de las actividades escolares por la tarde sea efectiva, siempre que se pueda y los padres tengan la oportunidad de estar en casa, deben pactan con sus hijos qué se trabajará durante esa tarde. De esa manera el padre y el alumno comparten la misma información. Resulta muy útil consultar la agenda, pero no siempre hay que fiarse de lo que hay -o lo que no hay- apuntado.
3. Pactar el tiempo que se dedicará a la realización de las actividades escolares. Padres e hijos deben pactar un horario razonable para la realización de las tareas escolares. Hay que evitar excederse en el tiempo y dedicarle a estas tareas un tiempo acorde con la carga de trabajo.
4. Las actividades escolares las realizan los hijos, no los padres. La carga de trabajo que tienen los hijos debe ser asumida por los propios hijos. Muchas veces los padres se sienten angustiados ya que no poseen los conocimientos necesarios para ayudarles en los estudios. Esto es un error muy común. Por lo general, los hijos están perfectamente capacitados para la realización de las actividades escolares, porque estas ya se han trabajado previamente en clase con la ayuda del profesor. Los padres, puntualmente, pueden ayudar u orientar, pero no deben cometer el error de acompañarles físicamente en su realización.
5. Rendir cuenta de las tareas pactadas. Es muy útil que una vez el hijo ha acabado con las tareas de esa tarde enseñe, explique o demuestre lo que se ha trabajado. Por su parte, los padres pueden revisar las tares, hacerles preguntas, darles algunos consejos u orientaciones. Esto supone poco esfuerzo de tiempo y de dedicación y el hijo se siente en el deber de rendir cuentas de su trabajo ante sus padres.

Si se ponen en práctica estas actuaciones veremos que el tiempo de dedicación que se supone que los padres deben invertir en las tareas escolares de sus hijos no excede de los 10-15 minutos. También hay que recordar si se siguen estas directrices los padres no se verán en la presión de saber los conocimientos que son pertinentes a sus hijos y no a ellos.

A modo de recapitulación, estos serían los pasos a seguir: distinguir entre deberes y estudio, acordar previamente las tareas que se realizarán, fijar un tiempo límite de trabajo, dejar al hijo que haga las tareas individualmente, supervisar si se han realizado las tareas escolares pactadas previamente.

EXTRET DEL BLOC: http://justificaturespuesta.com/5-consejos-para-que-el-tutor-oriente-a-los-padres-en-las-tareas-escolares-de-sus-hijos/

Vinyeta de Bi Liniers

........................................................................

Un vídeo sobre la motivació que ens hauria de fer pensar. Què trobau? 

..........................................................................

Tan sols  fa els deures si m'assec devora ell!

  “El meu fill té 8 anys i totes les tardes la mateixa lluita: haig d'asseure'm amb ell a fer els deures i anar explicant-li un a un el que ha de fer. Si ho deixo tot sol/a no fa res. D'aquesta forma li he de dedicar tota l'horabaixa. M'agradaria que fos més autònom. No m'importa aclarir-li algun dubte, però que fes la major part de la feina tot sol!. Què puc fer?“
Aquesta és una consulta habitual amb la qual moltes mares i pares se sentiran identificats.

1. PER QUÈ ES PRODUEIX

Aquest problema es pot produir per alguna o diverses de les següents circumstàncies:

a. S'ha creat un hàbit

El nen s'ha acostumat a realitzar els deures amb la seva mare (o amb un altre adult) i s'ha establert l'hàbit de fer els deures acompanyat, explicant-li les instruccions del que ha de fer i es confirmi si la tasca està ben feta o no.

b. Dependència

A més s'ha creat una dependència de l'adult: no és capaç d'afrontar les tasques per si mateix. El nen sol expressar ràpidament que no entén o no sap el que ha de fer. Normalment quan ha de fer un exercici pregunta directament: Què cal fer? D'aquesta forma no intenta cercar solucions o alternatives per resoldre el que li estan demanant.

D'altra banda, necessita que papà o mamà li confirmin que està fent el correcte. Si ho fa solament no sap avaluar la seva pròpia realització

c. Dificultats d'aprenentatge

En altres casos el problema s'agreuja si hi ha dificultats d'aprenentatge. Per diferents motius el nen o la nena no sap realitzar les tasques perquè no les ha après, no disposa de coneixements previs o es troba tan retardada en l'aprenentatge que és incapaç d'afrontar-les.

Imagini's el cas que estem presentant de 8 anys que ha de llegir un text i realitzar unes tasques de comprensió, però el seu nivell de comprensió lectora amb prou feines arriba a comprendre oracions senzilles: no està en condicions d'afrontar la tasca que se li demana. Molts nens tenen tals llacunes i retards en els coneixements previs necessaris que no estan en condicions d'afrontar els aprenentatges que se li proposen.

No disposar un cert vocabulari, comprensió lectora o raonament matemàtic li impedeix afrontar moltes matèries.

d. Es reforça una conducta inadequada

En realitzar les activitats amb l'ajuda de la seva mare o pare, està rebent una atenció especial: els adults estan centrats totalment en el que està fent. Rebre atenció de forma exclusiva sempre és un reforç per als infants i contribueix al fet que aquesta conducta es mantingui en el temps.

El comportament que es vol corregir (estudiar amb ajuda d'un adult) obté un “premi”: l'atenció exclusiva dels seus pares, que fa que aquest comportament s'afermi més.

2. QUÈ S'HAURIA D'ACONSEGUIR...

És possible que moltes famílies no facin d'aquesta situació un problema, és més, és possible que vegin adequat treballar amb els seus fills. En aquest cas, no hi ha gens a debatre.

No obstant això, des d'un punt de vista educatiu,  sembla que el més adequat és que el nen creixi en autonomia personal i sigui capaç d'afrontar els deures escolars per si mateix sense una dependència dels seus pares, encara que li demanin ajuda de tant en tant (i ells puguin supervisar el resultat final).

Dependre dels adults per realitzar els deures té l'inconvenient de qualsevol dependència. Entre altres coses que en determinades situacions, com els exàmens, no comptaran amb aquesta ajuda i els resultats no seran positius.

Informació extreta de: http://familiaycole.com/2012/10/07/solo-hace-los-deberes-si-me-siento-con-el/

..........................................................................

Per què les preguntes són més importants que les respostes?

 

Quan algú formula una pregunta, que és genuïna i que neix d’una necessitat real de saber, vol dir que darrera hi ha una emoció, una inquietud, una passió, un neguit que empeny a preguntar. Un cop obtenim la resposta, la tensió desapareix, la força que ens empenyia a conèixer s’atenua, fins que apareix de nou una nova pregunta.

En aquest sentit, les preguntes obren les portes al coneixement i a l’aprenentatge d’una forma clara i directa perquè  obliguen a pensar, a buscar respostes, a provar hipòtesis i a refutar-les, a resoldre la incomoditat que produeix el no saber i, en definitiva, obliguen a aprendre.

Fer preguntes, qüestionar, interrogar,… és la manera natural i innata que tenen els infants, i per extensió la resta d’éssers humans, d’apropar-se al coneixement. D’alguna manera naixem dissenyats i dissenyades per a ser curiosos i curioses, amb unes ganes immenses, quasi infinites, de comprendre com funciona el món. 

El problema s’esdevé quan els adults no valorem ni aprofitem les preguntes dels nens i les nenes i, poc a poc, anem matant aquest interès vertader i genuí.

Les inèrcies de l’escola moltes vegades porten a pràctiques educatives que no corresponen a les necessitats reals dels infants. Els malacostumem a deixar de fer preguntes reals per dedicar-se a fer els exercicis, sovint mecànics, repetitius i descontextualitzats, que pauta el llibre de text, i a buscar les respostes a les pàgines de darrera. 

Parafrasejant a Paulo Freire, l’escola dóna resposta a preguntes no formulades, i des del meu punt de vista, això és un mal vici i una pèrdua de temps, que no ens podem permetre.

Degut a aquesta manera de fer, d’una banda els infants aprenen que les seves preguntes no són interessants, que només ho són aquelles que pauta el llibre de text o el/la mestre/a, donat que seran aquelles mateixes preguntes que haurà de reproduir el dia de l’examen. I d’altra banda,  aprenen que les preguntes tenen una única resposta correcta, aquella que pauta, també, el llibre de text i el/la mestre/a o l’examen.

Creieu que d’aquesta manera estem creant nens i nenes lliures pensadors i amb esperit crític? Estem ajudant a què sàpiguen buscar solucions als problemes de la vida real que es trobaran més endavant? Estem propiciant que siguin persones creatives i resolutives? O estem engreixant les multituds acrítiques, obedients i submises?

Com diu Meirieu, és responsabilitat de l’educador/a provocar el desig d’aprendre i l’aprenentatge genera preguntes

Hem d’aprofitar que fer preguntes enganxa i que aprendre és altament gratificant, fins al punt que pot arribar a ser addictiu, per generar nens i nenes enganxats i enganxades al voler saber. 

Us imagineu una addicció més sana i beneficiosa que l’addicció a aprendre?

Per tots aquests motius, és bo fer-se preguntes i també ho és no tenir totes les respostes, i aprendre a viure en la incertesa. Al cap i a la fi, no és el misteri de la vida la més gran de les preguntes?

Anna Carballo i Márquez
Doctora en Neurociències
Professora del Grau en Educació Infantil de la Fundació Universitària del Bages

..........................................................................

Sovint volem que els infants ens xerrin de com ha anat el dia i sovint els infants o es fan els sords o donen respostes com "bé"...

Aquí teniu unes idees trobades a la xarxa que per ventura us ajudaran: 

“VULL SABER MOLT MÉS!

O, almenys, vull que em responguin amb una frase sencera. Així que l'altra nit em vaig posar a fer una llista de preguntes més concretes per fer-les-hi en tornar de l'escola. No són perfectes, però almenys aconsegueixo que em contestin amb oracions completes, i algunes han donat lloc a converses molt interessants, a respostes còmiques i a visions més profundes del que els meus fills pensen i senten sobre l'escola.

1. Què és el millor que t'ha passat avui a l’escola? Què és el pitjor que t'ha passat avui a l’escola?
2. Explica'm alguna cosa que t'hagi fet riure avui.
3. Si poguessis triar, amb qui t'agradaria asseure't en classe? (Amb qui NO t'agradaria asseure't i per què?).
4. Quin és el millor lloc de l'escola?
5. Digues-me una paraula rara que hagis sentit avui (o alguna cosa estranya que algú hagi dit).
6. Si cridés avui a la teva mestra, què em diria de tu?
7. Has ajudat a algú avui? Com?
8. Algú t'ha ajudat a tu? Com?
9. Digues-me alguna cosa que hagis après avui.
10. Què és el que t'ha fet més feliç avui?
11. Què és el que t'ha semblat avorrit?
12. Si una nau d'alienígenes arribés a la teva classe i s’endugués algú, qui voldries que fos?
13. Hi ha algú amb qui t'agradaria jugar al pati i amb el qual mai hagis jugat?
14. Explica'm alguna cosa bona que t'hagi ocorregut avui.
15. Quin és la paraula que més ha repetit el mestre/la mestra avui?
16. Què creïs que hauríeu de fer més o aprendre més a l'escola?
17. Què creïs que hauríeu de fer menys o aprendre menys a l'escola?
18. Amb qui penses que podries ser més simpàtic en classe?
19. On jugues més al pati?
20. Qui és la persona més divertida de la classe? Per què és tan divertida?
21. Quin ha estat la teva part favorita del menjar? (si queden al menjador)
22. Si demà fossis tu el mestre/la mestra, què faries?
23. Hi ha algú en la teva classe que necessiti “temps mort”?
24. Si poguessis canviar-li el lloc a algú de la teva classe, amb qui ho faries? Per què?
25. Digues-me tres moments diferents en els quals hagis utilitzat el llapis avui.

Les preguntes com la dels extraterrestres donen als pares/mares  l'oportunitat de dir sense problema a qui no els agradaria tenir a classe, i obren la porta a la discussió, a la possibilitat de descobrir raons i problemes ocults dels quals abans no tenies ni idea.

Les respostes que obtenim de vegades són realment sorprenents. Quan els vaig fer la pregunta 3, vaig descobrir que un dels meus fills ja no volia asseure's al costat del seu millor amic a l’aula, no per un desig de crueltat o discriminació, sinó per l'esperança de poder treballar amb altres nens.

Aquest post va aparèixer originalment en Simple Simon and Company. 

http://www.simplesimonandco.com/2014/08/25-ways-ask-kids-school-today-without-asking-school-today.html